divendres, 26 de juny de 2009

Kiwis



A casa, la merlussa congelada que comprem està pescada en Namíbia. També hi ha peix a casa que ve de Senegal. Els espàrrecs de pot venen de Xina i la pebrera roja ja torrada del Marroc, com les safanories. Hi ha pomes que venen de Xile i kiwis que venen de Nova Zelanda. Els mobles de nostra casa son de fusta de teca d'Indonèsia (com la pinya) o Mèxic. Hi ha almenys 3 gasoductes entre Espanya i Argèlia i Repsol explota el gas i el petroli de Bolivia quasi com li ve en gana. Les constructores espanyoles que mig es mantenen, estan emigrant als països de l'Est com Romania o Polònia on es dedicaran a construir i entaulellar tots els pisos que puguen alçar. La major part dels caxarros electrònics que tenim a casa s'ensamblen a Xina o Taiwan, mentre que les matèries primeres (coltan) s'extrauen de països com el Congo.

Moltes persones haurien de replantejar-se la seua postura en quant a la immigració. O es què realment pensaven que darrere dels kiwis no se'n vindria algú més buscant una vida millor?

dissabte, 20 de juny de 2009

Crispació (2/2)

Pues bien, a nivel de país y en la situación actual, el Gobierno y la oposición, sean del color que sean, tienen la obligación de ponerse de acuerdo. Y si cuando se van a reunir aparece un señor insultando a una de las dos partes, cosa que ocurre con muchísima frecuencia, introduce un elemento que dificulta esa reunión, y que probablemente hará que resulte más difícil hablar.

Ante una reunión planteada por el Gobierno a la oposición sobre un tema muy grave, el portavoz del Gobierno dijo días antes de la reunión que "daba igual, porque la reunión no iba a servir de nada". En fin, a mí que me expliquen para qué ese señor tiene que abrir su bocaza de perro de presa.

Esos perros de presa pueden ser muy graciosos; como lo era aquel que llamó a Adolfo Suárez "tahúr del Mississipi con chaleco floreado". Pero, aunque tenía mucha gracia, en aquel momento era, sin más, una irresponsabilidad. Dicen que los políticos desayunan todos los días "tragándose un sapo". Me parece que eso entra dentro del sueldo. Pero ante situaciones difíciles tienen que hablar con el menor ruido previo (y posterior) posible. Sin crispación.

Porque la crispación crispa no solo a los protagonistas, sino al resto de la gente. La crispación en el matrimonio crispa a los hijos. La crispación en la empresa crispa a los trabajadores. La crispación entre políticos crispa a todo quisqui.

Y creo haberlo dicho ya en alguna disquisición: si de vez en cuando nuestros políticos se fueran a tomar un vino con un bocadillo de jamón ibércio en el bar del pueblo de al lado de San Quirico, además de darle un susto de muerte al camarero, estoy seguro de que se pondrían más rápidamente de acuerdo. O a lo mejor no, pero se lo iban a pasar estupendamente. Y a lo mejor, incluso se hacían amiguetes.

Y entre amigos, todo es más fácil.


Leopoldo Abadía
La crisis Ninja y otros misterios de la economía actual




El llibre en general està bé, s'entén molt fàcilment i hi ha sobrades explicacions sobre les coses i com funcionen certs mecanismes que no es perceben a simple vista. En realitat, nada nuevo bajo el sol, però voreu plasmat en paper ajude a clarificar les idees i a completar esquemes mentals. Hi ha uns quants (prou) fragments del llibre que m'han agradat, i aquest segur que està al Top 5.

Impressions, puntuacions i altres faunes sobre el llibre al Living Social al Feisbuc que pa éso está.

dijous, 18 de juny de 2009

Crispació (1/2)

Por ejemplo, ante la situación de crisis económica global severa, profunda, cuyas causas parecen estar claras pero cuyos efectos son dificilmente medibles, se han reunido gente muy importante para sentarse y ver qué pueden hacer los grandes países del mundo. Hablaban de que iban a redefinir el modelo económico capitalista (que es mucho redefinir).

Es una tarea difícil porque el modelo capitalista se sustenta en la capacidad de iniciativa del individuo, y para redefinir eso habría que redefinir al individuo, y eso parece más complicado, aunque al ritmo que vamos, nunca se sabe.

Yo me conformaria con que pusiesen controles, entre férreos y muy férreos, para evitar que agencias de rating y banqueros sin escrúpulos no nos la volvieran a jugar otra vez. Pero no tengo mucha fe. Supongo que intentarán cambiar algunas cosas y, de paso, enterarse de cómo y a qué plazo va a afectar a la economía plantearia todo lo que ha pasado. Y saldrán con algún acuerdo, que espero que incluyan medidas que ayuden, no solo al sistema financiero, sino a las empresas, o sea, a las personas.

Pues bien, imaginemos que el día antes de la reunión el mandatario británico insulta gravemente al estadounidense, el alemán se mete con España y el indonesio falta al respeto a la mujer del mandatario francés. Y luego se sientan a resolver el sistema capitalista. No digo que no pudieran hacerlo, pero el "ambientillo" no sería el más adecuado para ponerse de acuerdo.


Leopoldo Abadía
La crisis Ninja y otros misterios de la economía actual

dimarts, 16 de juny de 2009

Censura y represión informativa

Les tècniques de control i repressió de les persones ja no només consisteixen en tancar-les a la presó, pegar-los una pallissa d'advertència o directament matar les veus dissidents. E

Els règims dictatorials o quasi dictatorials ara utilitzen altres tècniques, com tallar el subministre d'informació (via TV, ràdio, premsa, Internet i telefonia mòbil) de forma bilateral o restringir els moviments de persones. Així, ni nosaltres ni ells sabem ben bé que passa i que pensa la gent del tema. Ignorància i desinformació, aquesta és la clau de tot règim.

No és nou, però és un exemple en temps real:

El régimen no se ha andado con disimulos y ha lanzado una feroz campaña destinada a acallar a los medios de comunicación. Se ha interferido la señal de las televisiones por satélite (BBC) y al servicio en lengua farsi de La Voz de América. Han cerrado las oficinas de la cadena Al Arabiya (financiada por Arabia Saudí). Numerosas web están sometidas a un minucioso filtro. Hay censura previa para los medios locales y se han cerrado periódicos que han expresado dudas sobre el resultado. Los ejemplares de los diarios reformistas no se encuentran en la calle. Se han multiplicado las dificultades para que los medios audiovisuales puedan cubrir noticias referentes a los tres candidatos derrotados. Según Reporteros Sin Fronteras, destacados periodistas iraníes han sido detenidos los últimos días.

Internet, medio esencial para la transmisión de las informaciones e imágenes, es desde hace unos días desesperantemente lento. Sus problemas coinciden con las elecciones y las jornadas posteriores. Resulta especialmente difícil acceder a las redes sociales de YouTube y Facebook, las favoritas de los reformistas para transmitir su mensaje. Otros sitios locales muy populares como Jordadeno, AftabNews y Ghalamesabz están fuera de combate. Hay noticias de presiones y órdenes de expulsión de varios equipos de televisión extranjeros, entre ellos el de TVE.



Fragment final d'aquest article.
Ángeles Espinosa, Corresponsal de El País a Iran.

Queda ben clar que hui en dia la informació i el seu control és, mes que mai, poder.

dijous, 11 de juny de 2009

Un fragment

Ford Prefect había descubierto que el ambiente carnavalero de Saquo Pila Hensha se debía a que la población celebraba la fiesta anual de la Asunción de San Antwelmo. En vida, San Antwelmo fue un monarca noble y famoso que enunció una hipótesis grandiosa y popular. La asunción del Rey Antwelmo consistió en postular que, prescindiendo de todo lo demás, lo que ansiaba a la gente era ser feliz, pasarlo bien y divertirse juntos lo más posible.

A su muerte legó toda su fortuna personal para financiar unos festejos anuales que recordaran su asunción a todo el mundo, con montañas de buena comida, bailes y juegos muy tontos, como la Busca del Wocket. Su Asunción fue tan espléndida y luminosa que le hicieron santo. Y no sólo eso, sino que todos los que anteriormente alcanzaron la santidad por hechos como morir lapidados de forma absolutamente cruel o vivir boca abajo en barriles de estiércol, fueron inmediatamente degradados y pasaron a considerarse como gente bastante molesta.

del llibre Informe sobre la Tierra: fundamentalmente inofensiva
de la Guía del Autoestopista Galáctico

dimecres, 3 de juny de 2009

Paqui (2/2)

Un bon dia, a la biblioteca, va agafar una guia de viatge qualsevol. Grècia, ficava al títol. La va començar a fullejar pensant quantes vegades havia eixit del país en els últims 30 anys amb Peret. Va acabar prompte, ja que només havia anat en una ocasió a Andorra i una altra a Roma a vore una final de futbol que poc li interessava.

Va agafar la guia i se'n va tornar a casa. Volia vore-la més detingudament i gaudir de les fotografies que tenia. De camí a casa, sempre passava per una agència de viatge que havia aprés a ignorar. Però aquell dia la vista se li va quedar damunt d'un cartell que ficava: Grècia desde 565 euros. 7 dies. La Paqui va entrar i va preguntar quan començava el viatge. Li van dir que en sis dies.

Al tornar a casa li ho va comentar a Peret, que va dir que no, evidentment, que no se li havia perdut res a Grècia on tot son pedres, va afegir. La Paqui es va enfadar molt: Només feia que mirar la guia i adonar-se, una vegada més, de la gàbia que tenia al voltant. Volia veure alguna cosa més que no fora sa casa i el seu poble.

Dos dies abans d'eixir el vol va anar al banc a mirar el compte on anava ficant els diners que guanyava de cosir i arreglar roba. No la havia mirada des de feia més de 10 anys i es va sorprendre al vore la quantitat de diners que hi havia. Probablement podia viure més d'un any amb això.

Així que al ixir del banc, va anar a l'agència a preguntar si encara se'n podia anar i li van dir que si, que hi havien places. Va pagar i no va dir res a casa.

El dia en qüestió. Es va llevar com sempre, va baixar als xinos de baix on va comprar la maleta més gran que tenien i hi va ficar de tot a dins. Va cridar un taxi que la va dur a l'aeroport, on es trobaria amb el grup amb els quals se'n anava. Cinc hores més tard aterrava en Atenes. Ho havia aconseguit ella asoles. I no sentia el més mínim remordiment.

En Peret va arribar a casa i va descobrir una nota que explicava detingudament el que havia fet. Es va enfadar molt i va mobilitzar a mitja polícia del país, que li van dir que era majoreta per a fer el que volguera.

El seté dia Paqui va cridar a casa. Li va dir a Peret que no anava a tornar, que no es mereixia que se'l deixés així però era el que ella volia. Li va dir que havia passat prou de temps tancada a casa i ara per fi havia comprés que no era feliç. Als 50 anys per fi era lliure i volia que ell és considerara igual.

Dues setmanes més tard va conéixer a un mariner anomenat Kostas que mig parlava castellà. Tenia una casa menuda i tranquila a la vora de la mar. Quinze dies més tard la va convidar a quedar-se amb ell. S'hi va quedar.

dimarts, 2 de juny de 2009

Paqui (1/2)

La Paqui feia 30 anys que estava casada amb Peret el Roig. Tenien dos fills bessons de 26 anys i un gos carlí que no sabia lladrar. La Paqui era mestressa de casa des de feia 25 anys quan va deixar de treballar en una sabateria per dedicar-se a la vida familiar. Quin error, pensava ara.

La qüestió és que Paqui portava una vida prou rutinària: Es llevava a les 8, feia feina de casa, anava a comprar al mercat, es feia un café amb altres dones al bar de la plaça i tornava a casa a fer el dinar. De vesprada, després de la migdiada, agafava el gos i eixia a caminar pel poble durant un poc més d'una hora en estiu, poc menys d'una hora en hivern. Allà les 6 de la vesprada, mentre ella cosia i arreglava roba per a treure's quatre duros, Peret i els dos fills tornaven a casa després de treballar i ja només quedava sopar, llegir o vore la tele i gitar-se a dormir.

I amb poques variacions, aquesta va ser la vida de Paqui des de que es va casar amb Peret. Havien viatjat poc, ja que ell no volia pujar a un avió i ella no tenia carnet de conduir per a tindre certa autonomia. Peret era un tio amable i atent amb ella, però en el fons, era un poc casporro; apenes llegia res més que el Marca el Diumenges i els prospectes de les medicines que havia de prendre. Per contra, Paqui, des de que els seus fills es van fer grans i no passaven tanta estona a casa, va desenvolupar una gran passió per la lectura.

Primer va començar per les novel·les romàntiques que tenia a casa o li prestava alguna veïna.. Amb el temps es va fer carnet de la biblioteca i va devorar tota mena de clàssics grecs, novel·les d'aventures, d'intriga, alguns best-sellers i fins i tot es va atrevir amb algun còmic d'eixos tan moderns.