dilluns, 23 de febrer de 2009

I Carnaval Sonora

Èxit. Un èxit. O almenys és el que jo pense després d'haver tingut el plaer d'assistir al I Carnaval Sonora que s'ha celebrat a Onda. Nosaltres, la penya, ens vam reunir al Campus al local que hi ha baix del saló de celebracions quasi a les 9 de la nit. Algunes ja es van tirar al vici de beure una birreta a ixes hores, d'altres, ens vam comedir en un atac de formalitat. La gent va començar a arribar amb les seues disfresses i hi havien de molt originals: he de fer menció especial a un xic que anava de David el Gnom i a un altre que anava de Cloud, el protagonista del joc Final Fantasy VII al qual no vaig vore en el moment però si unes hores més tard. Aquestos dos son els que més em van agradar, però no ficaré cap foto que no es plan!



El saló al eixir tots. Si, vam ser quasi les últimes, as always!

A les 21'30 vam començar a passar al saló on sopariem. Hi havia unes 8 o 10 taules en tot el saló aquell on en cadascuna d'elles podien cabre perfectament...100 persones? era impactant la gentada que ens vam juntar allí. Sopar: Un bocata de pernil amb formatge per a cada persona i per a cada 4 persones hi havia un bol de tomata ratllada, un plat de papes, un de fruits secs i una ensalada per a picar. De beure birra, vi, aigua i llimonada. Osiga, bé.



Quan la gent ja començava a moure del lloc per a reunir-se a la plaça del costat

L'organització em va agradar en general: Per a anar a pels cafés cridaven per megafonia a la penya i una persona anava a pels cafés de tots. Cal dir que a nosaltres ens degueren botar ja que no ens van cridar, però igualment en vam tindre. Després, al acabar, ens van dir també per megafonia que ens reunirem a la placeta de fora per a començar la comitiva cap a la Font de Dins. I erem una comitiva amuntó gran però de seguida vam estar tots fora i vam moure.

En arribar a la Font de Dins les 4 barres que havien ficat ja estaven preparades per a començar a servir litres i litres de cervesa. Cada xaranga que ens acompanyava (n'eren 2 o 3) es va ficar en un extrem de la plaça i anaven tocant per torns cadascuna una cançó o dos. L'ambientillo que es va muntar allí estava molt bé; Som unes 40 penyes que ens coneixem tots entre tots en major o menor mesura i tot el món estava xarrant, saludant, bevent i fent el bobo ací i allà. Molt bé.



Billy Elliot disfrassat de xina amb jaqueta i pegant un bot artístic al garatge de casa Caro, on vaig dixar la càmera

Després d'una horeta o horeta i mitja, vam moure cap allà. Com no, ens vam entretindre donant-li al pico i vam perdre la xaranga. Era igual. Vam fer un aparonet al Xaplin per a saludar a Silvia que estava treballant i ja vam continuar fins tornar al Campus on ja estava tocant la orquestra Draco (crec que es deien) que no cantaven fabulosament però interpretaven cançons molt actuals, com per exemple I Kissed a Girl, lo qual és d'agraïr, i no van tocar cap flamencà o coentor, lo qual també és molt d'agraïr. També van tindre més paciència que uns sants atenent a les peticions de la gent de baix demanant que tocaren tals o quals cançons i les dedicaren a tals o quals penyes. No res, que els xics s'ho van currar molt i ens van tindre entretinguts tota la nit.

I allí vam estar ballant, xarrant i degenerant fins tard. Jo em vaig retirar a les 6 perquè em feien mal les patetes però hi ha qui va durar més ratet, eh!?

En definitiva, un 10 per a la comissió del Col·lectiu i les persones que van ajudar a que tot rutllara correctament. Espere que continuem vegent exemples tan bons d'organització com el d'aquest cap de setmana. I tot per 15 euros! Gràcies!

dijous, 19 de febrer de 2009

Marinaleda (3/3)

Ací està l'últim post de quotes del documental. Sou lliures. Però abans d'anar-vos-en fixeu-vos en el preu de la casa i penseu quant paguem ací per una casa en idèntiques condicions...

Marinaleda es uno de los pocos sitios en dónde la construcción no está considerada como un negocio. Se quiere llevar a la práctica el derecho a una vivienda digna, para ello se basan en la autoconstrucción: cada uno de los interesados debe edificarse la suya. Los materiales los pone la Junta de Andalucía y el terreno lo cede el ayuntamiento. Son casas que se consideran de la colectividad y por tanto no se pueden vender. [...] Diu una xica: Yo la estoy pagando ya: 450€ son para la casa que es la mitad de un mes trabajado[...]. Locutora: José (el capatàs) nos muestra la distribución de una de las viviendas, se tarda poco más de un año en construirlas. [...] La casa de autoconstrucción sale por unos 24.000€.
La vivienda no puede ser un botín ni una mercancía sino un derecho de los pueblos.

I no vos pareix que el raonament d'aquest home té molt de sentit en el context de pobles agricultors com son Marinaleda o Osuna?
No es concebible que Osuna, con las 60.000 hectáreas de tierra que tenga los parados que tiene. Por éso creemos que ésto puede ser un foco que lidere la agricultura de nuestro pueblo y que se transforme en una agricultura sostenible y que de más empleo. Tenemos que ir hacia una agricultura de calidad por el hecho de tener las fincas en una zona de especial protección de aves, con lo cual, tenemos que cumplir unos parámetros ecológicos para que nuestro producto sea de calidad, cosa que, entiendo yo, más que un inconveniente es una ventaja que le vamos a dar a nuestro producto.

dimecres, 18 de febrer de 2009

Marinaleda (2/3)

A l'hora de començar a escriure aquest segon post sobre el documental de Marinaleda, no tenia molt clar com resumir totes aquelles coses que m'han paregut xocants i amb les quals estic pràcticament d'acord en totes elles. Al final he pensat que no era mala idea deixar que les pròpies frases i raonaments dels participants del documental em serviren a mi per a il·lustrar un mode de vida molt atípic a la societat en la que vivim i del qual personalment pense que tenim molt que aprendre. Faré algun comentari en plan breu entre línies.

Corría los años 80 y Marinaleda no tenía agua. [...] Se concentraban en la plaza del pueblo para reclamarla. Las mujeres estuvieron en la primera línea de las movilizaciones.


Anys 80. Jo vaig nàixer al 84. Aquestes persones no tenien aigua i d'això no fa tant de temps. En les imatges es veu una aixeta al centre del poble. I després encara mirem a qualsevol país del Nord d'Àfrica i els veiem del tercer món...doncs alguns o molts de nosaltres no fa tant de temps... idem.

Hay otra conquista muy importante: Nosotros somos un pueblo jornalero, se trabaja un mes en la recogida de la aceituna, el tiempo estaba parao y la inmigración... y entonces dijimos nosotros, ¿cómo acabamos con el paro? y dijimos, consiguiendo tierra y ¿cómo se consigue tierra? pues miramos quién tenía más tierra en los alrededores y vimos que el que tenía más era el Duque del Infantado, cuatro veces Grande de España y amigo del rey Juan Carlos. Y dijimos nosotros: "esta es la pieza que a nosotros necesitábamos". Hemos estado ocupando el cortijo durante 12 años, hemos conseguido 1200 hectáreas, hemos creado 8 cooperativas, hemos creado agroindustrias - del pimiento, de la alcachofa, del aceite, de la haba - y hoy en Marinaleda tenemos pleno empleo.


Clar i perquè s'ha de quedar un Duc ranci unes terres que no cultiva mentre moltissima gent podria viure, com s'ha vist, d'elles? Doncs Andalusia, Extremadura i tot el centre d'Ejjjpanya està ple de latifundis propietat de nobles o de la església catòlica. Dime tu per a que cocos han de tindre retingut els putos bisbes aquest terreny quan es podria dedicar en molts casos a crear mitjos de subsistència per a molts i a ajudar a que no es despoblen moltes zones d'Ejjjpanya mitjançant l'agricultura (per exemple) !



En la nave, 100 operarias manipulan la verdura de la estación. La fábrica de transformación agroalimentaria se montó hace 9 años. Además del beneficio económico ha generado empleo femenino. Diu una treballadora: "En Marinaleda las mujeres no trabajábamos en el campo prácticamente y en la industria pues ná-ná-ná. Y ahora mismo hay un montón de mujeres trabajando que suponen un montón de familias. Sobretodo las mujeres que eran y son las grandes discriminadas en el mundo rural, ellas son las grandes partícipes de este proyecto."
Diu una altra treballadora: Si ésto (el treball de la fàbrica) genera una plusvalía es para nosotros, para generar más trabajo. Con la plusvalía no se queda nadie con ése dinero, ningún patrón se queda con ése dinero.
Diu Pilar, una dona treballadora i mare de cinc fills: Bueno, todo depende de... ¿para qué quieren ropa de marca? En vez de tener cuatro pares de zapatos, pues tienen dos. Ya está. Tampoco depende de tener mucho estando como está la vida por ahí. Aquí nos acomodamos a lo que tenemos y ya está.
El hijo de Pilar es uno de los 48 niños que acuden a la guardería. Cuesta 12 € al mes y no existe lista de espera.


12 euros al mes. Quant paguen els pares d'un xiquet ací per portar-lo a la guarderia? Al voltant de 200 euros al mes? No hi ha color i personalment encara no entenc com igual que s'ha creat una xarxa d'escoles, instituts i universitats públiques com collons encara no se n'ha creat una de guarderies estatals o almenys autonòmiques. Potser he clavat la pota perque no estic molt al dia en aquest tema i si que hi han, pero segur que son escasses perquè no he tingut notícia d'elles i de sovint sent comentaris de pares al respecte de la clavà que els peguen per atendre als xiquets.

I encara tinc un altre post de Quotes! Resistiu! :D

dilluns, 16 de febrer de 2009

Marinaleda (1/3)

Ahir de matí vaig fer lo normal per a un Diumenge sense resaca: anar llegint alguns diaris (digitals, s'entén) tranquil·lament mentre s'aproxima la funesta hora de la indigesta paella. "Fullejant" El País, vaig arribar a aquest article.

Quan vaig arribar al tros que diu:

Además de las alternativas ecológicas y espirituales, otras apuestas siguen vivas en algunos puntos de España. Es el caso de Marinaleda, localidad de Sevilla de 2.700 habitantes, famosa por ser el origen del Sindicato de Obreros del Campo, y en la actualidad prácticamente comunista. [...] Tras años de lucha, Marinaleda consiguió expropiar las 1.200 hectáreas de un cortijo propiedad del Duque del Infantado. El producto de la tierra -alcachofas, pimientos, aceitunas- se transforma en ocho cooperativas que dan trabajo a todo el pueblo. Oficialmente, no hay desempleo y todos cobran lo mismo, algo más de mil euros.


Arribada a aquest punt el meu interés per l'article va créixer notablement. Sabia de l'existència de localitats (especialment andaluses) on tenen un alcalde d'Esquerra Unida que han promulgat coses que els altres partits consideren políticament incorrectes. La més graciosa o xocant de les anècdotes que conec, és una que vaig llegir sobre no se quin poble (no recorde si era Extremadura, Huelva o per allà prop) on l'Ajuntament pagava una quota mensual de Digital Plus i el que feia era derivar la senyal per a la resta del poble per a que tots els seus habitants pugueren gaudir gratuïtament de la tele per cable. Evidentment les grans empreses en algun moment els havien demandat i ja no se com va quedar la cosa.

Tornant al tema. Una vegada llegit l'article em vaig quedar amb ganes de saber un poc més d'aquest poble i com s'ho feien per a viure i organitzar-se i sobretot, en quines condicions, així que li ho vaig preguntar a nostre Sinyor Google que ràpidament em va derivar a 1 vídeo de YouTube (tallat en 4 trossos de 10 minuts, tot i que podeu trobar-ne un només de pitjor qualitat ací de Google Videos) que es un documental que van passar al programa "Crónicas" de La 2 en Maig de 2008. Vos aconselle i recomane que els vegeu perquè és curiós com es fan a aquest poble les coses.


Primera Part




Segona Part




Tercera Part




Quarta Part





Les opinions i impressions les deixe per a la següent entrada, que me'n vaig al curset de Java Avançat en no res. Tranquils que no perdone! :)

dissabte, 14 de febrer de 2009

The Story of Stuff Reloaded



Que ve a dir alguna cosa així com (Tuxi no me pegues):

La nostra economia enormement productiva demana que fem del consum la nostra forma de vida, que convertim el comprar i el fer ús de béns en rituals que busquem per a nostra satisfacció espiritual i la satisfacció del nostre ego. En el consumisme necessitem consumir, gastar, canviar i descartar coses a una velocitat cada vegada més ràpida.

Victor Lebow, col·lega del consumisme capitalista


Ja vaig ficar aquest video fa temps, però amb una qualitat de video molt cutre de Youtube. Ara han ficat en la pròpia web de l'autora el video amb millor qualitat i subtítols en distints idiomes. Recomanable pegar-li una ullada (de nou):

The Story of Stuff

Potser hi ha coses exagerades i està clarament encarat a la societat americana, que en la meua opinió encara té molt a aprendre de moltes coses que ací donem per suposades, però així i tot és un excel·lent resum de l'impacte que té el anar a Media Markt i comprar qualsevol cosa.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Staying alive

Ací estic. He tingut uns dies de poca feina però la que hi havia era molt intensa. Principalment tenia dos tasques molt importants a realitzar: Aconseguir instal·lar un servei web per a fer les proves per al projecte i, amb la col·laboració de tota la penya, fer-li un àlbum bonic a Maria, que se'n va a Xile dins de 8 dies.

Finalment el Dijous vaig acabar de fer aquesta instal·lació i ja tinc una nova tasca a fer: Comprendre vida i obra dels sensors de Java Sun Spot que els profes m'han prestat. Ja vorem! El mateix Dijous per la nit vam quedar al meu garatge per a fer-li l'àlbum a Maria per a que se l'emporte a l'altra part del toll. El Divendres de vesprada vam anar a comprar-li el regal a Salera on cada vegada que anem, em done compte de lo terriblement eficients que ens estem fent perquè ja comprem els regals en un parell d'hores quan anys arrere necessitavem tota una vesprada. La vellea punyetera!

I ja per fi, el Dissabte va ser la festa d'acomiadament. L'escenari era genial i potser un poc intimidatori per a un home:una taulla llarguíssima al menjador de la caseta de Maria i vora 30 xiques assegudes al seu voltant. Ens ho vam passar molt bé i vam tindre moments molt emotius. Jo em vaig endur la càmera i vaig castigar al personal amb el mode automàtic i 225 fotografies, casi ná! Després vam anar al Public fins que van tancar i encara vam anar a Metropolis aka casaldefira.


I darrere meu encara hi havia 10 xiques més!

No em vaig gitar excessivament tard però es que a l'endemà, Diumenge, teniem paella amb els amics de classe. Així que vam agafar els bàrtuls (paEllo, estufes, birra, taronges, la compra, el Trivial & Risk) i la càmera again i ens en vam anar a la meua caseta a fer la paella. Com feia molt d'aire la vam fer a dins de casa amb el foguer de gas, clar, i potser fer-la poc a poc amb paciència i sense corrents d'aire va fer que isquera una paella no massa bonica a la vista però MOLT bona. Potser la millor que hem fet fins ara!



La paella acabant de xuplar el caldo que quedava

Vam baixar a les 7 de la vesprada d'allà dalt i ens en vam tornar a casa on jo vaig acabar veient després del capítol nou de House que van fer d'estrangis a Cuatro, una pel·li del John Wayne en Canal Ou! (no em pegueu, però em va agradar i tot!) Lo que el títol no el se perquè el teletext no funcionava (damunt que es tercermundista, no fa la seua feina...)

I no res, aquesta setmana començe el curset de Java Avançat el qual ja tenia ganes de fer-lo perquè em vindrà molt bé per a la programació del projecte i esto es todo amigos!