dijous, 29 de gener de 2009

Vicky, Cristina, Barcelona

Ja feia temps que la tenia descarregada i no trobava mai un ratet per a vore-la tot i que tenia prou ganes de fer-ho. L'arxiu en qüestió ha acabat sent un Screener (no em pegueu!) decentet amb audio en Català i Castellà.

Al principi estava un poc estranyada per què havia transcorregut com a 30 minuts de pel·lícula i no havia passat res destacable i pensava que anava a ser una cosa molt light i amb poca xixa, però que equivocada estava: el tio Woody sempre sap com descol·locar-te i complicar les històries més banals. I de quina manera!



Sense saber-ho, haver-me baixat l'Screener en dos idiomes fa que t'adones de les distintes relacions que tenen els personatges entre ells, ja que hi ha alguns canvis d'idioma en els quals les turistes americanes es suposa que no entenen el que els altres diuen perquè estan parlant castellà el parlen. En aquesta versió que jo he vist, aquestos diàlegs es mantenen tal qual estan en la VO i l'anglés es tradueix al Català. No obstant, deuria haver-la vist en VO subtitulada millor, però aquesta es va baixar abans. Tinc entés que la doblada al castellà han doblat TOT al castellà (inclús les veus castellanes de Javier Bardem i Penèlope Cruz) així que es perd aquesta xispa que tenen els diàlegs, en la meua opinió.

La peli és molt senzilla i natural, sense escenaris massa sofisticats: El camp, bicicletes velles, molts paisatges i carrers empedrats que li donen un aire de pau i tranquil·litat permanent a la pel·lícula. Tranquil·litat que els personatges s'encarreguen de desquiciar amb les coses inverosímils que els ocorren i que no puc detallar ací, clar!



Em va agradar molt el personatge mig trastornat de Penèlope Cruz, inclús fa un poc de poreta i tot. Hi ha que reconèixer que la xica ho fa genial i jo no es que siga molt fan d'ella. A Scarlett Johansson la trobe un poc sosa, com excessivament boba i de Bardem com no l'he vist en altres pel·licules no tinc gran cosa a dir; em va convéncer en el seu paper i prou.

No res, que tot i que no és una meravella, és molt aconsellable per a passar una estoneta divertida. L'única cosa que em va donar molta malícia es vore com Scarlett Johansson es fica una punyetera camiseta malfarjà i uns vaquers desarrapats i està estupenda. I és que el món està molt mal repartit, senyores i senyors...

dimarts, 27 de gener de 2009

Persèpolis

Persèpolis, del grec "La ciutat dels perses", és l'antiga capital de l'Imperi Persa, actual Iran. També és el títol que Marjane Satrapi va elegir per a la seua col·lecció de còmics.

Em van regalar per al cumple aquest còmic que es una recopilació dels 4 volums que ha publicat la autora. En ells, Marjane ens conta com era la vida a Iran quan ella era menuda, i com es va passar d'un règim tradicionalista però modern a un règim ultraislàmic, tancat i opressiu que és el que hui en dia ens mostren per la televisió.


Portada del llibre, edició integral

El llibre em va agradar bastant, ja que és divertit i, tot i les misèries que li ocòrren a la pobra xica, et fa riure en molts moments. Em va descobrir moltes coses que no sabia d'aquest país i per suposat, em va ajudar a tindre una visió diferent del (demonitzat pels mitjans) Iran que actualment coneixem.

Però a més, fa uns mesos que van fer l'adaptació al cine del còmic!. Em vaig baixar i vore la pel·lícula fa un parell de dies i també em va agradar molt encara que trobe que té un ritme massa ràpid a comparació del del llibre que és molt més fàcil d'assimilar. Com a apunt curiós, destacar que hi ha escenes que no trobes al llibre i sí a la pel·lícula i al revés.


Dos cartells promocionals de la pel·lícula

No res, que vos recomane les dues coses però en el mateix ordre que ho he fet jo. El llibre es llig rapidet i mai et canses de tornar a mirar les minihistòries en les quals està organitzat.


I l'autora: Marjane Satrapi

Ah, si algú vol que li una cosa o l'altra que m'ho diga!

dimarts, 20 de gener de 2009

Eco

Em faig eco d'un mail que m'han enviat un parell de vegades aquesta setmana:

Així son els que decideixen al País Valencià i el que ens costa no és poc:
  • Donar un xec en blanc a un Arquitecte per a que construisca un edifici molt lleig i gris anomenat Ciutat de les arts: 760.880.921€
  • Renyir per un campionat al mar que només va tindre una audiència del 4% de share i que en realitat ningú entenia: 1.500.000.000€
  • Acceptar el xantatge d'un vell raquític amb pasta per a que vegem com 24 cotxes a 300km/h passegen per les nostres platges: 100.000.000€
  • Portar a un home amb sotana durant un dia per a que beneisca totes les seues obres: 100.000.000€ (Nota de l'autora: Només l'altar va costar 1.000.000€)
  • Crear a tota costa una necessitat per a un estadi nou per al Valencia C.F. (entitat privada), quan la mateixa està a punt d'entrar en bancarrota: 400.000.000€
  • Crear l'Àgora per a l'Open de Tenis que totes les ciutats han descartat: 113.000.000€
  • Crear en Xàtiva una plaça de bous coberta per a un míting del Sr. Rajoy: 2.000.000€
  • Ajuda a les seues campanyes sobre el trasvassament de l'Ebre i desinformar amb el valencià-català i Educació per a la Ciutadania: 4.000.000€
Per a crear una millor xarxa de transport metropolità, per a que puguen atendrem d'urgència en un hospital abans de 3 hores, per a que tinguem tot el personal sanitari que es necessita. Per a que el meu germà puga estudiar en un edifici i no en un barracó, per a que les industries tinguen ajuda en la competència internacional. Per a fomentar el I+D+I, per a desenvolupar la llei de dependència, per a pagar el deute de 15.000.000€ a les universitats, per a no ser els millors en fracàs escolar. Per a no ser una ciutat de primera amb sous del tercer món... per a tot això NO HI HA DINERS!!

Para todo lo demás...MasterCamps.

És penós el que està ocorrent a Valencia, però pitjor és el que ocorre a Castelló (i que ho digues) i Alacant.


FI

Total: 2.979.880.921€.

Clar, les xifres via mail es dificil saber com de reals són, està clar, però jo ho deixe sobre la taula i que vulga que ho reculla.

Només em queda remetrem a una frase del Comte-Duc d'Olivares de 1626 que diu: "Tenemos a los valencianos por más muelles" [que els súbdits del Principat de Catalunya o Aragó]. Va escriure aquesta frase en una carta després de passar-se pel forro la legislació foral valenciana per a un assumpte que ara no ve al cas.

També l'inquisidor valencià Ximenez de Reinoso escriu en 1582: "La gente desta tierra es blanda de suyo", molt en la línia del que diria el comte 40 anys després.

Si, més muelles és més bobos que ningú, des del segle XVII. Almenys destaquem en dues coses: En estupidesa i deutes, per això en quant ve un polític un poc avispat i ambiciós siga del color polític que siga, se'ns puja a cavall i damunt molts de nosaltres estan contents. Malauradament, algo de raó tenen estos dos castellanos viejos.

C'est magnifique!

divendres, 16 de gener de 2009

Flaixback

Ja fa prou anys, un Diumenge, vaig obrir El País Semanal i fullejant-lo vaig descobrir una col·lecció de fotos de ves-a-saber-qui en blanc i negre i de la dècada dels anys 20 i tal. Sempre m'ha agradat mirar fotos així que mirant-mirant la col·lecció que venia en aquell número en vaig donar en una que em va tindre abobada 10 minuts contemplant-la.

La foto il·lustrava una familia camperola americana de final dels anys 20, després del crac de 1929, en plena Gran Depressió. Figureu-vos: pobresa, misèria, brutícia i companyia. Estava feta en blanc i negre i tenia un no-se-què que em va tindre cautivada durant minuts i minuts. observant tots els seus detalls. Supose que deguere mirar el nom, pero la falta d'Internet i el temps van fer que la meua memòria oblidara el nom, pero no la foto.

Ahir estava a classe, al curset de fotografia que m'he apuntat. Tocaven dos hores de Història de la Fotografia impartides per un xic que en sabia amuntó. Ens va fer un resum pels moments més destacats de la fotografia des de que va aparèixer allà cap a finals del segle XIX fins la fotografia plàstica dels anys 60-70. Ens va passar diversos pauerpoinxs amb moltes fotos de fotògrafs importants. En arribar a la dècada dels 30, una de les imatges va colpejar el meu cervell directament, fent-me obrir moltissim les pupil·les, exclamar fluixet "OH!" i tallant-me la respiració un segon.

La tenia davant dels meus morros, després de ves a saber quants anys! Tota ella! :D La mateixa familia, la mateixa misèria! L'autor? Walker Evans. La fotografia? Ací la teniu:



Haguera volgut trobar una foto més gran per a que vegereu bé els detalls, però nostresinyor Google no m'ha ficat cap còpia gran a la vista més que aquesta.

No se ben bé perquè em va donar molta alegria tornar-la a vore. I em continua agradant tant com quan la vaig descobrir. Ai si trobara una còpia un poc més grandeta, quin pòster em faria!

I una no pot evitar pensar... i que seria de la vida d'aquestes persones després? Mai ho sabre/m, llàstima.

diumenge, 11 de gener de 2009

Feisbuc taim!

El moment ha arribat. 50 persones d'aquest poble (i també no del poble) s'han unit i aliat contra la meua persona per a aconseguir que em féra Facebook. Haguera sigut molt fàcil no obrir la bocota i dir-li a Lele:

Si dona, si arribeu a 50 jo em faig un Facebook. Total, no teniu que arribar a ixa xifra!

Però nooooo, per la boca mor el peix. Pues idem! Tres minuts més tard, aquesta "amiga" (sisi, entre comilles) ja tenia el grup obert. Si es que ja ho diu la dita:

Cría cuervos y tendrás muchos

I com em vaig enterar de tan bona notícia? Doncs vaig entrar al Xaplin ahir a les 12 de la nuit i Sergei havia tingut la consideració d'imprimir una captura de pantalla (on es veia clarament que ja havíeu arribat a 50) i apegar-me-la a la taula on es solem asseure i orientada cap a la cadira on habitualment estic!. Amo, eres malooo!

En fi, com sóc una dona de paraula, em faré un faquing Facebook en el dia de hui! Aggggg!

Vos odie profundament a tots!

Baci & Abraci! :D

dijous, 8 de gener de 2009

Popurri, popurri!

Començament d'any mandrós, per a variar.

Ara estic veent en la 1 "Ocean's Twelve" que bueno, no es una peli meravellosa però compleix la seua funció d'entretindre un parell d'horetes, especialment perque és molt dinàmica i ixen MOLTES cares conegudes. Recomanables, tant aquesta com la "Eleven" i la "Thirteen", clar.


Vist al pàrquing de Salera, quan vaig anar a comprar el meu amic invisible

De Montanejos que puc dir? Ens ho vam passar molt bé tot i que jo em vaig retirar a una hora prudencial de la disco. Les restforms no ens van acompanyar en la nostra escapada, pero tot lo demés si, inclús l'oratge ja que va fer una temperatura la mar de bé tot i estar allà dalt. Lo millor per a mi de tota la nit va ser el parell d'horetes entre el raïm i el anar-se'n a la disco: Singstar, Fotografies & Alcohol per tutti!

Després, la meua amiga invisible em va regalar "Un mundo sin fin" i un bolso marró mollet i gran per a ficar mil trastos de classe. Genial! Lo que com fa tants anys que me vaig llegir "Los pilares de la tierra" abans de començar el segon, no se si hauré de llegirm-me el primer i no es curt, precisament!

Hui m'he matriculat al curset d' Iniciació a la Fotografia que fan a l'UJI, comencem el pròxim Dilluns. Estic contenta perquè espere aprendre prou coses i a vore si així se gastar la càmera amb certa fluidesa.


Vist a la porta del Xaplin aquest Dilluns

No res, me'n vaig a dormir que demà hauré de "matinar" per a començar a fer feina d'eixa que et passes el trimestre deixant-la per als final del mateix.

Les fotos no tenen res a vore amb la temàtica del post, és curiós que per activa o per passiva la gent decidisca ficar-se missatges profunds al cotxe. Ni más ni menos. :D


Quatre de la vesprada del dia 30 de Novembre. Way to Montanejos.

Esta si que te que vore amb el post, així anava el meu cotxe al pujar a Montanejos. No s'aprecie bé però darrere només quedava una plaça lliure.