divendres, 29 d’agost de 2008

Verd

Tenia la pell verda. No es que estiguera malalt, simplement havia nascut d'aquesta manera i no era preocupant mentre conservara un tamany menut. Conforme passava el temps, rebia els rajos del sol i l'aliment des del propi interior de la terra, el seu tamany anava augmentant però la seua pell continuava igual de tersa i verda que des del dia que va nàixer.

Alguns es questionaven perque continuava mantenint aquest color de pell, altres simplement ho agafaven com un tret diferenciador i un tant excèntric i mentrestant aquest èsser estrany no volia, o no li interessava, enterar-se dels xiuxiuejos dels seus veïns; així estava un poc a resguard de certs comportaments que s'esperava d'ell.

Un bon dia es va despertar i va comprovar amb estupefacció que tots els seus veïns i amics, inclús els més llunyans, havien marxat de les seues cases i es trobava a soles. Va mirar cap a baix i allà els va veure a tots tombats, com descansant. Els va cridar i els va preguntar que hi feien allà baix i com pensaven pujar de nou. Algú li va replicar que no podien tornar a pujar, que era ell el que havia de caure ja que allò era lo natural.

El nostre amic primer es va riure, després es va quedar seriòs i finalment es va quedar molt pensatiu: Era realment lo natural? No podia quedar-se així, com era, on estava, mentre visquera? Devia ser com ells? Guanyava sent com ells? I en definitiva, QUE era ser com ells?. Es va passar quasi tot el dia pensant aquestes questions de forma molt intensa, fins que es va adormir.

A l'endemà, al poc de despertar-se es va adonar que la meitat de la seua pell era rogenca i se'n va alegrar molt; per fi començava a ser un poc com els demés!. Així que pensar en coses profundes feia enrogir la pell? Es va asseure al sol i va passar la resta del dia pensant coses serioses. Al caure la nit, ho va veure tot clar. Comprenia que no podia ser eternament jove, que el temps passava i que havia de fer coses de profit i positives tant per a si mateix com per al seu entorn. Potser tenia temps d'arrelar en algun lloc i qui sap! tindre una familia com havia fet son pare.

I aleshores, com a bona bresquilla madura, va caure de l'arbre feliç de completar el seu cicle.

dimecres, 27 d’agost de 2008

Em fot...

Em fot haver acabat el temari a l'acadèmia de Matemàtiques a Castelló, ficar-me a fer els exàmens de cursos anteriors per a comprovar com anem i no saber fer més que el 20% o 30% dels exercicis, de raros i complicats que son.

Em fot que els professors de l'UJI (almenys els que donen a Informàtica) siguen tan recabrons i fiquen els examens que fiquen. No siga cosa que un alumne que ha treballat aprove a la primera.

Em fot haver-me esforçat per a donar-me de morros contra la crua realitat.

Em fot haver treballat i saber fer la major part dels exercicis de classe per a no res; per que el dia D a la hora H quan gires la fulla de l'examen no hi ha ni un d'ixos. Bueno si, el que representa el 20% o 30%.

Em fot haver-me fotut durant dos mesos d'estiu anant a Castelló. Em fot haver perdut temps i temps i malgastat gasolina aparcant pel p*** Castelló.

Asco de carrera xa, pues no té assignatures que son palla ni res. Vaja banda d'inútils la que va dissenyar el plà d'estudis de 2001. En raó es vol reduir-la un any, si està clar: En llevar les assignatures inútils ja tenen la feina feta.

Si, estic enfadada. O Mr. Galindo es regala ficant l'examen (cosa que no ocorrerà, em remet al segon punt de l'escrit) o hauré perdut el temps miserablement. Cosa que em fot. GRRRRRRRR.

PD a mi mateixa - Si es regala no. Si fique exercicis que hem resolt a classe, bé. Si continua en la dinàmica de sempre lo atre.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Expo Quotes II

Aquestes fotos han sigut preses a dintre d'un pavelló anomenat "El faro", que està construit a base de fang que fa que a dintre de l'edifici la temperatura siga molt menor que a l'exterior. Cal esmentar que no vaig vore ni un conducte d'aire acondicionat, ni un sortidor d'aire fred; jo pense que era la temperatura que era degut a l'efecte refrigerador del fang, com un botijo, però tamany XXL.

En fi, que allà va la segona i última tirera de fotoquotes. Se que no estic descobrint Amèrica, però voreu aixina gràficament, en gran i en l'ambient de l'Expo sempre fa que una assimile millor les coses i que a la vegada, li impacten més. Tant com per voler-ho compartir amb altra gent.

Morir per diarrea en ple Segle 21. Increible. Si una pastilla de clor segur que solucionaria moltissims problemes!

Les dues fotos següents, formen part d'una espècie de màquina de begudes/vitrina expositora en la qual només hi havien botelles d'aigua. La de la camiseta roja és una servidora! Menos mal que no se'm veu molt, que tenia unes pintes de guiri amb la càmera i la motxilleta...

Nosaltres no utilitzariem eixa aigua ni per a regar plantes o rentar plats.

No i no. Però hi ha qui no té més cocos i tampoc es just.


Aquest "stand" em va tindre davant una bona estona llegint el que dia la paret. Hi havia un xic que explicava el funcionament d'un nou model de vàter (crec que es el de la dreta): El cas es que la cisterna es de 3 litres en lloc dels habituals 5-7 que hi caben. La idea es que una vegada estires de la cadena, en lloc de malgastar un litre d'aigua en omplir el sifó en forma de "S" que fa que el vàter no faça olor, aquest model nou té un mecanisme en el qual hi ha una espècie de tap de silicona que segella el conducte i no deixa que torne la mala olor. Així no gastes almenys un litre d'aigua en reomplir el sifó cada vegada que estires de la cadena, amb el conseqüent estalvi de diners que suposa al cap de l'any gastar menys litres d'aigua. Igual ja ho coneixieu i us farà gracia que estiga tan sorpresa, però jo no ho havia vist en ma vida! El xic que explicava, va dir que fer aquest canvi requeria de mà d'obra.



Si s'amplia la fotografia, es pot veure tot el que fica a la paret!

I en molts casos, aquesta és la causa dels grans moviments migratoris que es produeixen a l'actualitat, sobretot els que tenen a veure amb el continent africà. Com se quiebra la salud de los ríos? Per exemple, muntant una explotació minera al Congo o a Uganda a prop d'un riu que utilitze productes químics per a tractar el mineral que extrauen de la terra. Mineral que té com a destí final un mercat occidental, as always.

dijous, 21 d’agost de 2008

Expo Quotes I

Per si algú no ho sabia, el Dilluns vaig estar a l'Expo a Saragossa. Contar tot el que vaig vore allí seria molt llarg i al final avorridissim, així que ho resumirem en que feia bastant calor, hi havia amuntó gent de tots els colors, espectacles molt interessants, vaig recopilar noves dades en referència al medi ambient, han fet un muntatge espectacular i molt ben cuidat i en conclusió, que m'ho vaig passar la mar de bé, em va agradar bastant el lloc i, per supost, la visita per la ciutat que vam fer a l'endemà.

A part de tot això, vaig fer una catarba de fotos; tant al grup que anavem com als edificis i també (i de forma abundant) als miniresums que hi havien escrits a les parets d'alguns pavellons. A continuació fique algunes de les frases que més em van agradar:





o_O' (wow!)



Cultius hidropònics en lloc de reg per inundació typical planero. Forma "simple" d'estalviar aigua.



Filtració per ceràmica. Baratissim. Pensava que hi havia una altra foto, però es veu que no la vaig fer.




Un "invent" curiòs per a no esllomar als pobres crios que no tenen més cocos que anar tots els dies a per aigua al pou.

Hi ha insectes del desert que condensen aigua atmosfèrica en les seues pates i beuen conforme la gota se'ls escola a la boca. Aquest es un principi similar.

Este bon xic es va ficar davant justet quan jo feia la foto! Vista d'un pou aeri.

dijous, 7 d’agost de 2008

Com una patena

En Gener de 2007 em vaig comprar el portàtil. Després d'any i mig, el pobre necessitava una formatejada urgent per a tornar a la normalitat, ja que no anava ni cara a l'aire de la quantitat de fauna, dades i aplicacions instal·lades que en ell vivien. El dia que el vaig arrancar per primera vegada, em va fer crear uns DVD de recuperació del sistema que ara anava a utilitzar i que restaurarien la configuració de fàbrica. Un luxe perque no hi ha que estar marejant-se amb baixar els milers de drivers per a tots eixos circuits que hi ha a dintre!

Total que quan ja m'havia decidit a formatejar-lo, l'ordinador em deixa mocà al mostrar-me per pantalla un missatge que dia:

"El CD de recuperación no es compatible con esta versión de su equipo. "

OMG!!! Ell mateix havia parit el CD, així que era un poc incongruent.

M'arme de paciència i toque al servei d'atenció al client, que contra tot pronòstic, son la mar de majos i amables (almenys els dos amb els que vaig parlar) i em diuen que m'enviaran per correu un DVD de recuperació de forma gratuïta i a posta per a aquest model de portàtil. I això que ja no estic en garantia, em pense.

Efectivament, una setmana més tard l'he rebut. Es curiòs però el sobre-paquet venia des d'Hongria, però la "factura" que adjuntava era d'una empresa holandesa. Sip, jo havia fet la "comanda", potser a Madriz o Barcelona, aquestos els ho havien dit als holandesos i aquestos a alguna empresa hongaresa, que haurà gravat el DVD. A sobre, el sobre té un segell d' Alemanya, com si haguera passat per allí. Si açò no és globalització, que baje dios y lo vea.

Però el motiu del post no es altre sinò ensenyar-vos lo super-net que se m'ha quedat l'escriptori després de la formatejada, per a que quede constància i es done fe de que també se tenir-lo buit.

Ací el teniu!



:D :D

PD - Les icones que hi ha, son les que venen de sèrie després de formatejar i restaurar la configuració de fàbrica! No son coses que ja m'he dixat pel mig, eh!

dissabte, 2 d’agost de 2008

El gronxador

Ella era tan menudeta i ell tan alt que per a poder estimar-se de forma còmoda, ell es va penjar una espècie de gronxador per a portar-la allà on anara i fer-ho tot junts. Amb el temps, el deixar de caminar darrere dels grans passos que ell feia, va fer que ella engrossara i engrossara, de forma que a ell cada vegada li costava més i més portar-la al coll. Aquest fet, feia que l'humor d'ell empitjorés dia rere dia i començara a questionar-se la relació amb aquella xica tan grossa. Ella ho notava i hi volia posar remei, però el llarg temps que duia asseguda al gronxador havia fet que les seues cames estigueren fluixes i apenes la pogueren sostindre.

Un bon dia, la corda del gronxador es va trencar i ella es va pegar una gran trompada. Ell la va mirar des de la seua gran altura i li va dir que aquella relació ja no tenia cap sentit. Ella va comprendre les seues paraules, ja que en definitiva, també eren les seues. Així que com van poder, ell encorvat pel temps de suportar el gran pes d'ella i ella a dures penes podent caminar amb aquelles cames plenes de goma, van tornar cadascú a sa casa.

Mai més van tornar a estar junts, però ell va comprendre que no devia penjar-se les seues pròximes companyes al coll i ella va decidir que mai més es penjaria al coll d'un home: Sempre caminaria al seu costat.